Blogia
Associació d´Amics de la Història del Carlisme de Catalunya

175 ANYS DE CARLISME

175 ANYS DE CARLISME

Sempre és interessant poder datar els esdeveniments històrics, per més que, per entendre’ls millor, calgui sempre anlitzar-los en un context més ampli. No pretenem això en aquest moment, sinó tan sols situar l’inici del carlisme en aquella avinentesa quan Manuel María González, el 3 d’octubre de 1833, a Talavera de la Reina , llençà el crit de VIVA CARLOS V, en manifesta rebel.lia contra la proclamació de la filla de Ferran VII com a Reina d’Espanya. Sobre aquesta base real, podem afirmar en rigor històric que l’octubre d’enguany podem conmemorar el 175 aniversari de l’inici de la història del carlisme.

 

Si aquest fet històric tractés solament d’un plet dinàstic, que també ho és, se’ns faria molt estrany que aquest plet hagués provocat una guerra de set anys, dues altres posteriors i que encara es mantingués viu avui. Per tan, cal, encara que sigui breument i en resum, escatir altres aspectes inclosos en el lema que sintetitzà l’essència de la rebel.lia.

 

DÉU.-  Expresa la visió de la Història i de la societat d’acord amb els valors de la tradició cristiana pròpia de les nacions que constituien Espanya. Es clar, que també hi havia, en cada fase, aspectes propis de les circumstàncies, com ho fou la defensa dels Ordes Religiosos en els atacs de la desamortització, etc. Prevalien, però, sobretot i en tot temps els valors esmentats: predomini dels factors socials de tradició cristiana sobre l’individualisme de la Il.lustració ; acceptació d’una sobirania que s’iniciava en la dependència de Déu i no pas en mers contractes socials. Una concepció de la propietat més arrelada en la familia que no pas en l’individualisme, preeminència del diversos grups socials sobre l’abstracció moderna del ciutadà.

 

PÀTRIA.- Sobre els aspectos materials del territori i de l’Estat,  el concepte de Pàtria primacia els aspectes més humans i espirituals i s’obre a la trascendència: lleis pròpies dels grups, llengua, respecte a les tradicions, fins i tot de les formes cotidianes de relació: costums, festivitats, folklore, models d’educació, etc. Tot això, estimat com  un entrellat que assenyalava identitat i conformava la vida, no era un conjunt abstracte de normes dictades, sinó com una herència històrica que identificava, definia i distingia. Evidentment, que hi havia graus, des de la casa pairal fins a un Estat, que es concebia en model plurinacional i més aviat confederal. Aquest últim aspecte, més polític, s’expressava amb el terme furs que expliquem més endavant.

 

REI.- En expressió actual, podriem dir que es concebeix en el carlisme un estat plurinacional amb un Rei comú, descendent i representant de totes le dinasties exclusives de cadascuna de les naciones, rei de cada nació i rei del conjunt, àrbitre neutral entre totes, vinculat a cadascuna  i nexe de solidaritat i d’unió entre totes. Un Rei subjecte a  lleis pactades amb el conjunt de les nacions, fins i tot  -i potser sobretot- la llei successòria, com ho havia estat encara la de Felip V, que s’adaptava a les lleis própies anteriors i s’havia confirmat amb els tractats internacionals. El Rei dels carlins ho era simultàniament de Dret històric, pactat i internacional. El rei dels liberals isabelins era fruit, en canvi, d’un acte totalment absolutista, contra totes les lleis enteses pel poble  pactades entre el Rei i la Societat.

 

FURS.- En els primers moments s’esmentaven tan sols en el País Basc. Als altres llocs, venien inclosos en el concepte de Pàtria Va caldre, però, especificar-los, per que la nova concepció liberal conceptuava  l’estat com una mera suma d’individus, anomenats ciutadans, sense cap referència als grups naturals i històrics.

  

Al territori espanyol hi convivien tradicions socials molt diferents. Potser l’única comuna era la procedència d’una única religió, la catòlica romana. Això, però, no podia considera-se un nexe polític. I de polític només hi havia de comú la Dinastia reial, hereva de totes les dinasties anteriors exclusives de cada nació històrica.

 

Cada nació tenia llurs lleis pròpies, cosequència de tradicions, de relacions exteriors, de situacions geogràfiques i econòmiques. Suprimir-les de cop i sustituirles per unes de noves, podia no satisfer ningú o donar preferència a unes normes, que de particulars es convertien en generals, sobre d’altres tan o més arrelades i justificades. I així s’esdevení, al menys en alguns aspectes, fonamentant el menyspreu d’alguna de les nacions,  anorreant totes les identitats nacionals i convertint  a tothom en uns mers ciutadans, sense identitat, mers elements d’una suma abstracta. Calia, donc, esmentar els  furs com una de les realitats més importantes a recuperar i actualitzar.

 

Així s’inicia aquesta història, curulla de pàgines glorioses, testimoni també, però, d’una terrible divisió en el si dels pobles d’Espanya. Avui, als 175 anys, el carlisme respecta l’individu, la persona, també, però, els grups socials i històrics. Defensa els valors de la nostra tradició cristiana, un model d’Estat plurinacional i federal, conscient de la seva integració en la Unió Europea i atent a totes les peculiaritats que ens aporta cada dia la globalització. Amb una Dinastía  a la qual ha esta fidel i que, en correspondència, tambér ella ha estat Fidel a l’ideal defensat constantmnet pel poble carlí.

 

 

President dels Amics de la Història del Carlisme de Catalunya

Barcelona, 15 de Juny de 2008

0 comentarios