Benvolgut amic:

Ens complau informar-te que aquest 2008 es compleixen els 175 anys de l'eclosió del carlisme com a moviment social i polític.

Per commemorar-ho, el Partit Carlí de Catalunya, (P.C.deC.), amb la col·laboració dels Amics de la Història del Carlisme de Catalunya, (AHCC), tenim previst realitzar conferències i taules rodones arreu del nostre país.

No es pot explicar la història de Catalunya sense tenir en compte les aportacions que els carlins i el carlisme han donat a la nostra nació des de començaments del segle XIX. També, no cal oblidar-ho, a totes les nacions hispanes.

El carlisme, a comptat de sempre amb l’aportació personal i desinteressada de les dones i homes del seu entorn social i polític. Això a fet possible que avui segueixi estan present a tot Espanya,  especialment a Catalunya,  fent unes aportacions ideològiques i d’estructuració territorial que no contemplen d’altres partits o corrents polítics. Aquesta a estat uns de les claus de volta del carlisme i l’explicació de la seva permanència en el temps: ser capdavanters en les solucions per les persones i els pobles per sobre d’interessos econòmics, especulatius i de poder.

Adjuntem dues introduccions efectuades, la primera per Carles Feliu de Travy, advocat, cap regional del carlisme als anys seixanta (1.966-70), i la segona pel president de la AHCC. Ambdós, membres del Consell de Forces Polítiques de Catalunya i de l’Assemblea de Catalunya,  en representació del Partit Carlí, durant la transició.

Des de la Comissió “175 anys de Carlisme” ens posem a la teva disposició per tot allò que consideris necessari i esperem de la teva col·laboració en tots els actes previstos. Pròximament et lliurarem el calendari de conferències.

Molt atentament,

Francesc-Xavier Carbonell Margenat

Secretari d’Organització del Partit Carlí de Catalunya

Coordinador d’activitats dels Amics de la Història del Carlisme de Catalunya

Telèfon 608.230.438

Certament la pugna dinàstica fou un fet, però a ningú li resta avui cap dubte respecte a la real motivació de fons del conflicte. Eren dues concepcions antagòniques de l’ordenació estatal del país, les que s’enfrontaven. Pluralista, l’una, d’acord amb la constitució històrica del país, i unitarista, l’altra, segons les exigències resultants de considerar que a Espanya només hi havia una sola nació, l’espanyola, inventada el 1812 a Cadis, sobre la mort imposada “ad hoc” de les nacions espanyoles. El Carlisme, amb el seu Príncep al davant, defensava els Furs, que per sí mateixos eren expressió de la pluralitat. Els contraris, oficialment partidaris de la petita Isabel, sostenien l’Estat únic. No pot dir-se que la negació del pluralisme per part de la monarquia isabelina es produís tot just morí Ferran VII. Però el cert és que foren els partidaris del constitucionalisme els que, directa o indirectament, però amb total eficàcia, influïren ja en vida del “Desitjat” en la promoció de la filla d’aquest al tron i arribaren de fet a controlar el Poder. El retorn a la Constitució de Cadis era la crònica de la mort anunciada de l’Estat plural i aquesta mort es feu efectiva, darrera el motí de La Granja, amb la promulgació de la Constitució de l’any 1837.

L’Estat plural defensat pels carlins era el del conjunt de les set nacions sobiranes d’Espanya, unides pels llaços de la comú monarquia, és a dir Aragó, Castella, Catalunya, Les Illes, Navarra, el País Basc i València. Responia al respecte de la llei pròpia i exclusiva de cada ú d’aquests pobles amb subjecció a la qual es regien sense cap mena de dependència respecte de qualsevol poder forà. El contingut concret d’aquesta llei es sintetitzava en el Furs, nom amb el qual era habitualment coneguda a Navarra i al País Basc, i amb el què de la mà del Carlisme passaren a ser conegudes les lleis de sobirania del restants pobles històrics d’Espanya. Els Furs eren per sí mateixos expressió de la sobirania concorrent en el poble que els posseïa. Dins la Monarquia que desapareix en mans del Constitucionalisme que es fonamenta en darrer terme en el text de les corts gaditanes, cada ú dels esmentats pobles era sobirà en tot el concernent al govern de sí mateix i acceptava un govern comú pels assumptes d’interès per a tots ells i que fixava la Monarquia.

Fins aquell moment, els furs o lleis pròpies de Navarra i dels territoris bascs es trobaven en plena vigència i pel que fa als quatre pobles que integraren la corona catalana aragonesa, les respectives noves plantes, imposades per Felip asseguraven per cada ú d’ells el govern del que els hi era propi, sense dependència de qualsevol poder aliè. La defensa per tant de la monarquia suposa pels carlins la defensa de la llei pròpia dels esmentats pobles, que malgrat fos la de les Noves Plantes eren per sí mateixes expressió del principi bàsic de la foralitat que proclama el dret al ple autogovern del poble al qual afecta. Mentre es mantingués el règim de les Noves Plantes aquells pobles tenien vida pròpia i independent. Només calia que el despotisme desaparegués per tal que alhora i en ple exercici del poder propi es configuressin les institucions que en el passat garantiren la participació del poble en el govern.  La historiografia oficial confon el despotisme del monarca que és un vici del Poder amb la pèrdua de personalitat de poble sobirà i dotat per això de llei autòctona. L’Absolutisme i la seva versió acaramel·lada del despotisme il·lustrat dels Borbons del segle XVIII, no nega l’Estat. El que fa es atribuir al monarca com a pare del poble l’exercici del Poder de governar. Finit el període absolutista, el Poder havia de tornar al poble i en la mida al menys de la participació que hi tenia en el passat. Havien de renéixer les lleis passades, per bé que posades al dia, que a banda de proclamar la sobirania d’aquells pobles, com malgrat tot havien mantingut les Noves Plantes, feien participants llurs homes del Poder. Però arrabassat el Poder pels partidaris de l’Estat únic, els hi fou negat a aquells pobles no ja la condició d’estats sobirans, sinó àdhuc també la mínima d’organismes administratius de la nova estructuració política. El “finis Cathaloniae” dels historiadors romàntics cal situar-lo en aquest moment.

L’Estat unitari venç el Carlisme en la primera guerra d’aquest. Com a conseqüència, Navarra es veié obligada poc després a pactar una rebaixa essencial en les seves lleis -els seus furs-, que la feu passar de regne que era a província de l’Estat unitari. Vençut també el Carlisme en la seva tercera guerra, Biscaia, Guipúscoa i Alaba perden definitivament llurs furs, sense altra compensació que la d’acollir-se al règim fiscal del dit concert econòmic. I no res diguem dels drets forals dels altres pobles. A Catalunya, en la tercera guerra carlina, el General Tristany, Cap de l’Exèrcit carlí del Principat, proclama el furs en nom del rei Carles VII. Per descomptat, en  perdre el Carlisme la guerra, d’aquesta darrera restauració foral no en queda ni el rastre.

La defensa dels Furs per part dels carlins és la defensa de les llibertats del pobles d’Espanya. Azaña ho proclamà així en el discurs en favor de l’Estatut de Catalunya que pronuncià en les Corts de la Segona República. Al marge dels drets del seu Príncep, els carlins, digué, defensaven les llibertats d’aquests pobles, que negava l’Estat unitari del Constitucionalisme. Azaña, però, parla de les llibertats d’aquests pobles, però no de la llibertat particular de cada poble que el fa sobirà. El silenci del governant republicà és del tot lògic. Hauria esdevingut contradictori defensar l’Estat únic, com ho feia ell, i alhora l’autogovern ple dels pobles d’Espanya, que no tenia cabuda fora de l’Estat plural.  L’Estatut era aleshores, com és ara, mostra d’una ampla autonomia, però amb els límits propis de l’ens que al capdavall és un organisme de l’Estat únic.                                                                                                                                                                                                         

El fet de ser Comunitats Autònomes però alhora organismes de l’Estat, dependents del Poder superior d’aquest, és la clau interpretativa que ens les mostra com a entitats polítiques que en el fons i, sens dubte pel que fa a Catalunya, València, Aragó i Les Illes i a Navarra i al País Basc, a contracor, reforcen l’Estat que els negà un dia la personalitat.

El Partit Carlí propugna la Confederació dels pobles d’Espanya com a fórmula de concreció del model plural d’Estat enfront del model unitari. De la Confederació en donà una imatge el rei carlí Carles VII en dir que ell es veia en l’exercici del seu dret de monarca com a president de les repúbliques d’Espanya. No és altra cosa que la versió actualitzada de la unió que a través de la comú monarquia, -que no és sobrer dir que no té res a veure amb l’actual- existí entre les nacions d’Espanya, plenament sobiranes en el govern dels seus interessos privatius i solidàries en la gestió dels interessos comuns, fixats en aquells temps per la pròpia monarquia i que avui caldrà establir per pacte entre totes les esmentades nacions.

En el seu cent setanta-i-cinc aniversari, l’actualitat política del Carlisme és un fet. El Carlisme recorda que el que foren en el passat, és un dret de cadascun dels pobles d’Espanya i que no necessita el vist-i-plau dels altres per a convertir-se en realitat. I afegeix: l’entesa entre els pobles d’Espanya només pot ser una realitat sobre la base del reconeixement mutu de llur respectiu dret d’autogovernar-se.

El mateix que entre els homes, l’entesa entre els pobles només es pot donar si aquests són lliures.

CARLES FELIU DE TRAVY

Partit Carlí de Catalunya

Barcelona, 10 de Juny de 2008

Si aquest fet històric tractés solament d’un plet dinàstic, que també ho és, se’ns faria molt estrany que aquest plet hagués provocat una guerra de set anys, dues altres posteriors i que encara es mantingués viu avui. Per tan, cal, encara que sigui breument i en resum, escatir altres aspectes inclosos en el lema que sintetitzà l’essència de la rebel.lia.

DÉU.-  Expresa la visió de la Història i de la societat d’acord amb els valors de la tradició cristiana pròpia de les nacions que constituien Espanya. Es clar, que també hi havia, en cada fase, aspectes propis de les circumstàncies, com ho fou la defensa dels Ordes Religiosos en els atacs de la desamortització, etc. Prevalien, però, sobretot i en tot temps els valors esmentats: predomini dels factors socials de tradició cristiana sobre l’individualisme de la Il.lustració ; acceptació d’una sobirania que s’iniciava en la dependència de Déu i no pas en mers contractes socials. Una concepció de la propietat més arrelada en la familia que no pas en l’individualisme, preeminència del diversos grups socials sobre l’abstracció moderna del ciutadà.

PÀTRIA.- Sobre els aspectos materials del territori i de l’Estat,  el concepte de Pàtria primacia els aspectes més humans i espirituals i s’obre a la trascendència: lleis pròpies dels grups, llengua, respecte a les tradicions, fins i tot de les formes cotidianes de relació: costums, festivitats, folklore, models d’educació, etc. Tot això, estimat com  un entrellat que assenyalava identitat i conformava la vida, no era un conjunt abstracte de normes dictades, sinó com una herència històrica que identificava, definia i distingia. Evidentment, que hi havia graus, des de la casa pairal fins a un Estat, que es concebia en model plurinacional i més aviat confederal. Aquest últim aspecte, més polític, s’expressava amb el terme furs que expliquem més endavant.

REI.- En expressió actual, podriem dir que es concebeix en el carlisme un estat plurinacional amb un Rei comú, descendent i representant de totes le dinasties exclusives de cadascuna de les naciones, rei de cada nació i rei del conjunt, àrbitre neutral entre totes, vinculat a cadascuna  i nexe de solidaritat i d’unió entre totes. Un Rei subjecte a  lleis pactades amb el conjunt de les nacions, fins i tot  -i potser sobretot- la llei successòria, com ho havia estat encara la de Felip V, que s’adaptava a les lleis própies anteriors i s’havia confirmat amb els tractats internacionals. El Rei dels carlins ho era simultàniament de Dret històric, pactat i internacional. El rei dels liberals isabelins era fruit, en canvi, d’un acte totalment absolutista, contra totes les lleis enteses pel poble  pactades entre el Rei i la Societat.

FURS.- En els primers moments s’esmentaven tan sols en el País Basc. Als altres llocs, venien inclosos en el concepte de Pàtria Va caldre, però, especificar-los, per que la nova concepció liberal conceptuava  l’estat com una mera suma d’individus, anomenats ciutadans, sense cap referència als grups naturals i històrics.

Al territori espanyol hi convivien tradicions socials molt diferents. Potser l’única comuna era la procedència d’una única religió, la catòlica romana. Això, però, no podia considera-se un nexe polític. I de polític només hi havia de comú la Dinastia reial, hereva de totes les dinasties anteriors exclusives de cada nació històrica.

Cada nació tenia llurs lleis pròpies, cosequència de tradicions, de relacions exteriors, de situacions geogràfiques i econòmiques. Suprimir-les de cop i sustituirles per unes de noves, podia no satisfer ningú o donar preferència a unes normes, que de particulars es convertien en generals, sobre d’altres tan o més arrelades i justificades. I així s’esdevení, al menys en alguns aspectes, fonamentant el menyspreu d’alguna de les nacions,  anorreant totes les identitats nacionals i convertint  a tothom en uns mers ciutadans, sense identitat, mers elements d’una suma abstracta. Calia, donc, esmentar els  furs com una de les realitats més importantes a recuperar i actualitzar.

Així s’inicia aquesta història, curulla de pàgines glorioses, testimoni també, però, d’una terrible divisió en el si dels pobles d’Espanya. Avui, als 175 anys, el carlisme respecta l’individu, la persona, també, però, els grups socials i històrics. Defensa els valors de la nostra tradició cristiana, un model d’Estat plurinacional i federal, conscient de la seva integració en la Unió Europea i atent a totes les peculiaritats que ens aporta cada dia la globalització. Amb una Dinastía  a la qual ha esta fidel i que, en correspondència, tambér ella ha estat Fidel a l’ideal defensat constantmnet pel poble carlí.

President dels Amics de la Història del Carlisme de Catalunya

Barcelona, 15 de Juny de 2008